Ok

By continuing your visit to this site, you accept the use of cookies. These ensure the smooth running of our services. Learn more.

11/08/2009

Els gats

Cats-wallpaper-cats-5194935-1280-1024.jpgEl gat és un petit mamífer carnívor domèstic. El gat ha estat en convivència propera amb els humans des de fa uns 9.500 anys, que en fixaven la domesticació a fa entre 3.500 i 8.500 anys. Els noms actuals més generalitzats en moltes llengües d'Europa deriven del mot llatí vulgar cattus, paraula que al·ludia específicament als gats domèstics en contraposició als gats salvatges que, en llatí, eren anomenats felis. N'hi ha dotzenes de races, algunes sense pèl o sense cua com a resultat de mutacions genètiques, i n'hi ha una gran varietat de colors.

Són experts predadors i poden caçar més de mil espècies diferents d'animals per alimentar-se. També són animals que poden assimilar certs conceptes, i alguns poden ser entrenats per manipular mecanismes senzills, com ara per girar els panys de les portes. Es comuniquen amb miols, gemecs, xiulets, grunyits i aproximadament un centenar de vocalitzacions diferents.

 


feral-cats.jpgÉs un dels animals de companyia més populars del món, si no el més popular, amb un nombre estimat de 600 milions de gats en llars d'arreu del món. Es creu que el gat salvatge africà (Felis silvestris lybica) n'és l'avantpassat més immediat. Fins fa poc, es pensava que el gat salvatge havia estat domesticat a l'Antic Egipte, on el gat era un animal sagrat. Tanmateix, un estudi del 2007 revelà que tots els gats domèstics descendeixen probablement d'un grup de com a mínim cinc gats salvatges africans que s'autodomesticaren vers el 8000 aC a l'Orient Pròxim. Un fenomen similar es presenta amb la denominació de les cries, específicament durant el període d'immaduresa.

En general, la cria d'un gat rep el nom de gató. En l'argot de les exposicions felines, se sol denominar Pet els gatons més joves que encara no han arribat a l'edat mínima de sis mesos per entrar a competir. En aquests tipus d'actes, també es parla de gats neutres o sencers, referint-se específicament a la seva condició reproductiva: als primers se'ls ha llevat l'aparell reproductor i no poden engendrar cries, mentre que els gats sencers sí que poden reproduir-se.

Els gats els avantpassats dels quals es troben registrats formalment són denominats com a gats amb pedigrí. En termes estrictes, un pura sang és aquell que té avantpassats de la mateixa raça, mentre que en el cas d'un gat de pedigrí és essencial l'existència d'un registre genealògic dels seus avantpassats, que poden ser de races diferents. A grans trets, existeixen dues menes de gat domèstic: els de pèl llarg i els de pèl curt.

Taxonomia

orange-tabby-cat-wallpaper.jpgEl gat domèstic fou descrit com a Felis catus per Carl von Linné a la seva obra Systema Naturae del 1758. El 1775, Johann Christian Daniel von Schreber donà el nom de Felis silvestris al gat salvatge. Actualment, el gat domèstic és considerat una de les subespècies del gat salvatge i, seguint estrictament les regles de prioritat, el nom de l'espècie hauria de ser F. catus, la de la primera publicació de Linné. Tanmateix, en la pràctica, la majoria de biòlegs utilitzen F. silvestris per les espècies salvatges i F. catus únicament per les formes domèstiques.

Es creu que el gat salvatge africà (Felis silvestris lybica) n'és l'avantpassat més immediat. Fins fa poc, es pensava que el gat salvatge havia estat domesticat a l'Antic Egipte, on el gat era un animal sagrat. Tanmateix, un estudi del 2007 revelà que tots els gats domèstics descendeixen probablement d'un grup de com a mínim cinc gats salvatges africans que s'autodomesticaren vers el 8000 aC a l'Orient Pròxim. Un fenomen similar es presenta amb la denominació de les cries, específicament durant el període d'immaduresa. En general, la cria d'un gat rep el nom de gató. En l'argot de les exposicions felines, se sol denominar Pet els gatons més joves que encara no han arribat a l'edat mínima de sis mesos per entrar a competir. En aquests tipus d'actes, també es parla de gats neutres o sencers, referint-se específicament a la seva condició reproductiva: als primers se'ls ha llevat l'aparell reproductor i no poden engendrar cries, mentre que els gats sencers sí que poden reproduir-se. Els gats els avantpassats dels quals es troben registrats formalment són denominats com a gats amb pedigrí. En termes estrictes, un pura sang és aquell que té avantpassats de la mateixa raça, mentre que en el cas d'un gat de pedigrí és essencial l'existència d'un registre genealògic dels seus avantpassats, que poden ser de races diferents.

Morfologia

weak-cat-wallpaper.jpgEls gats pesen generalment entre 2,5 i 7 kg; tanmateix, algunes races com els Ragdoll i els Maine Coon poden sobrepassar els 11,3 kg. Hi ha hagut casos de gats que superaren el pes de 23 kg a causa d'una sobrealimentació. D'altra banda, també es coneixen casos de gats extremament petits (que pesen menys de 1.800 g). El gat més gros del qual el pes fou reconegut oficialment pesava 21,297 kg. El sobrepès és perjudicial per l'animal i ha de ser evitat per mitjà d'una dieta equilibrada i exercici físic, especialment en els exemplars exclusivament casolans.

Els gats domèstics viuen generalment entre catorze i vint anys. L'exemplar més vell conegut arribà a l'edat de trenta-sis anys. Tendeixen a viure més temps, d'una banda, si se'ls limita les sortides a l'exterior, ja que es redueixen el risc de lesions produïdes per baralles amb altres gats o per accidents, així com l'exposició a diverses malalties; de l'altra, si se'ls esterilitza, perquè es redueix el risc de càncer testicular o d'ovaris). Les femelles esterilitzades abans de tenir la primera ventrada tenen menys possibilitats de patir càncer de mama.

Els gats de carrer que viuen en ambients urbans viuen sovint uns dos anys o menys. Si se'ls manté en colònies, poden viure molts més anys; el gat de carrer més vell conegut, anomenat Mark, arribà a l'edat de vint-i-sis anys sota la cura de l'associació britànica Cats Protection. Com la majoria dels felins, tenen una agilitat extraordinària en relació a la seva proporció entre mida i pes corporal. S'han observat gats fent salts de més de 3,5 metres d'alçada sense esforç, o fent un salt de més o menys la mateix longitud sense fer més esforç que contraure les seves potes posteriors per, amb un efecte de motlle, desenvolupar l'energia necessària per realitzar aquestes proeses físiques. Els gats utilitzen les seves urpes per escalar, i les afilen sempre sobre superfícies toves i accessibles, com ara arbres, mobles, catifes o sofàs.

Esquelet

Els gats tenen set vèrtebres cervicals, com gairebé tots els mamífers; tretze vèrtrebres toràciques (els humans en tenen dotze); set vèrtebres lumbars (cinc en els humans); tres vèrtebres sacres, com la majoria dels mamífers (cinc en els humans, que faciliten la seva postura bípede); i, excepte en el cas dels gats Manx, vint-i-dues o vint-i-tres vèrtebres caudals (els humans en tenen entre tres i cinc, fusionades en un còccix intern). És gràcies a les vèrtebres lumbars i toràciques addicionals que els gats tenen una gran mobilitat i flexibilitat de la columna vertebral, en comparació amb els humans. Les vèrtebres caudals formen la cua, que els gats utilitzen com a contrapès al cos en els moviments ràpids. Els gats també tenen clavícules mòbils, cosa que els permet fer passar el cos per qualsevol espai en què els càpiga el cap.

Boca

Els gats tenen dents altament especialitzades per matar les preses i arrancar-ne la carn. La premolar i la primera molar formen conjuntament les carnisseres de cada banda de la boca, que funcionen de manera eficient per tallar carn com unes tisores. Tot i que els cànids també tenen aquesta característica, està molt més desenvolupada en els fèlids. La llengua dels gats té unes punxetes afilades, o papil·les, que són útils per aguantar i arrancar carn d'un cadàver. Aquestes papil·les són petits ganxos que apunten cap enrere i que contenen ceratina, i també contribueixen a l'empolainament del gat.

Gràcies a la seva estructura bucal, els gats poden utilitzar una gran varietat de vocalitzacions i tipus de llenguatge corporal per comunicar-se, incloent-hi miols, roncs, xiulets, grunyits, clics, esbufecs, etc..

Orelles

200827063915-8589.jpgEls gats tenen trenta-dos músculs diferents a les orelles que els permeten sentir-hi direccionalment. Poden moure una orella independentment de l'altra. Gràcies a aquesta habilitat, poden moure el cos en una direcció i apuntar les orelles en una altra. La majoria de gats tenen orelles rectes i erectes; a diferència dels gossos, les races amb orelles caigudes són extremament rares (el Scottish Folds n'és una excepció a causa d'una mutació genètica). Quan un gat està enfadat o té por, instintivament plega les orelles cap enrere, cobrint els canals auditius. Els gats també tiren enrere les orelles quan juguen, o quan escolten un soroll que ve de darrere seu. L'angle de les orelles dels gats és una pista important per saber de quin humor estan.

Potes

Les potes dels gats tenen només 5 urpes llarges per defensar-se si un gat li ataca.

Vista

Els gats tenen una vista fantastia, perquè poden veure perfectament per la nit i pel dia són uns ulls molt diferents que els humans.

Jocs

Wallpaper_cat_and_kitty_by_hoschie.jpgEls gats domèstics, especialment els gatons, són coneguts pel seu gust pel joc. Aquest comportament imita la caça i és important perquè els gatons aprenguin a parar emboscades a les preses, capturar-les i matar-les. Molts gats no poden resistir-se a jugar amb un cordill que penja, o un tros de corda estirat de qualsevol manera pel terra. Aquesta coneguda afecció pels cordills és representada sovint en dibuixos animats i fotografies, que mostren gatons o gats jugant amb boles de fil. Això està probablement relacionat amb l'instint caçador, igual que la pràctica habitual dels gatons d'atrapar la cua de la seva mare i la dels altres gats. Tanmateix, si el gat s'empassa el fil, aquest es pot quedar encallat a l'estómac o intestí del gat, provocant malalties o, en casos extrems, la mort.

Degut als possibles problemes causats per la ingestió de fils, a vegades se'ls substitueix pel punt d'un apuntador làser, que a alguns gats els agrada perseguir. Tot i que cal anar amb precaució, no es coneixen casos de gats que hagin sofert danys oculars a causa d'un apuntador làser, i la combinació de la precisió necessària per fer mal i la baixa energia implicada fa que el risc sigui molt baix. Un compromís habitual és utilitzar l'apuntador làser per conduir el gat a una joguina, de manera que el gat trobi una recompensa al final de la caça. Durant dècades s'han utilitzat llanternes per jugar amb els gats de manera similar, abans de l'aparició dels apuntadors làser. A alguns gats també els agrada jugar amb les ombres projectades a les parets.

Alimentació

Funny_wallpapers_Cat_watching_a_fish_011820_.jpgEls gats són classificats com a carnívors obligats, car la seva fisiologia està adaptada per processar eficientment la carn, i no té processos efectius per digerir matèria vegetal. Els gats no poden produir la seva pròpia taurina (un àcid orgànic essencial) dins el cos i, com que es troba en la carn, els gats n'han de menjar per sobreviure. Igual que en el cas de les dents, el seu aparell digestiu s'ha especialitzat al llarg del temps per adaptar-se a la ingestió de carn, havent-se reduït per incloure únicament els segments d'intestí més ben preparats per digerir les proteïnes i lípids de la carn d'animals. Aquesta característica limita dràsticament la capacitat del gat de digerir, metabolitzar i absorbir nutrients d'origen vegetal, així com certs àcids grassos.

Per exemple: la taurina és escassa en les plantes però abundant en la carn. És un àcid aminosulfònic clau per la salut ocular dels gats. Una deficiència de taurina pot causar una malaltia coneguda com a degeneració macular, en què la retina del gat es degenera a poc a poc, finalment causant una ceguesa irreversible. Efectes de l'herba gatera sobre un gat. Els gats poden ser menjadors selectius (cosa que es podria deure en part a la mutació mencionada més amunt, que causà que la seva espècie perdés la capacitat de tastar el gust dolç).

A diferència de la majoria de mamífers, els gats poden refusar menjar de manera indefinida encara que se'ls doni aliments que els agradin, fins i tot si es tracta d'aliments que ja s'han menjat abans. Alguns gats tenen afecció per l'herba gatera, que estimula el seu sistema olfactiu. Tot i que no se la solen menjar, sovint s'hi rebolquen, la toquen amb les potes o la masteguen. Alguns gats també grunyen o miolen. Aquesta reacció només dura uns minuts abans que el gat perdi l'interès. Poden passar dues hores abans que l'interès del gat es desperti de nou, després de les quals pot tornar a l'herba gatera i tenir la mateixa reacció que abans.

Els gats més joves i els més vells no solen reaccionar tant a aquesta herba. Aproximadament dos terços dels gats són sensibles als efectes de l'herba gatera. Aquest fenomen és hereditari; per exemple, la majoria de gats australians no els senten, car molts d'ells provenen d'un mateix patrimoni gènic. L'herba provoca aquesta reacció en només alguns gats perquè hi té un paper un element genètic que és més predominant en les races domèstiques. Els gats domèstics mengen molt poca matèria vegetal. Tanmateix, és habitual que en ocasions complementin la seva dieta carnívora amb petites quantitats d'herba i altres plantes per millorar el trànsit digestiu i aconseguir certes vitamines que no es troben en la carn. Una teoria és que aquest comportament ajuda els gats a vomitar si se'ls pertorba la digestió; una altra és que serveix per introduir fibres i minerals de traça a la seva dieta. La majoria d'aliments equilibrats per gats solen contenir grans quantitats de blat de moro, arròs, productes derivats de la carn, minerals i vitamines. Es recomana que els amos de gats tinguin precaució, car algunes plantes de jardí o de casa són perjudicials pels gats.

Per exemple: les fulles de Lilium longiflorum poden causar danys renals permanents i potencialment letals als gats, i les Philodendron també són verinoses per ells. La Cat Fanciers' Association té una llista completa de plantes perjudicials pels gats. Hi ha diversos aliments per gats vegetarians o vegans, suplementats amb taurina sintetitzada químicament i altres nutrients afegits que intenten respondre a les necessitats nutritives.

Gats de carrer o assilvestrats

Animals_Cats__002006_1.jpgEls termes "gat de carrer" o "gat assilvestrat" s'apliquen a qualsevol gat que en certa mesura ha tornat a fer-se salvatge i té poc contacte amb els humans. Un gat de carrer pot haver estat abandonat, haver fugit dels seus amos, haver-se perdut, o ser un descendent d'altres gats en aquesta situació. Els gats, com la gran majoria d'animals, porten en els seus gens l'instint de supervivència, i s'acosten als humans més per una actitud de conveniència i comoditat que per un gran lligam d'afecte. Això no impedeix que alguns gats domèstics arribin a tenir sentiments fraternals envers éssers humans que els donen afecte. Tanmateix, no s'ha d'oblidar que el gat és un animal domesticat fins un cert punt, per la qual cosa depèn dels humans per viure en plenitud i comoditat. Els gats assilvestrats poden viure sols, tot i que poden formar grups anomenats "colònies". Normalment, les colònies de gats de carrer se situen en indrets on puguin sobreviure, sigui perquè se'ls dóna aliment o perquè hi ha rosegadors abundants.

A les colònies que ja s'han constituït és difícil que hi entrin gats nous, car els gats són animals molt territorials. Això és perquè cada gat de la colònia té un territori diferent: els mascles sexualment actius tenen els territoris més grans, mentre que els gats esterilitzats tenen els més petits. Entre aquests territoris existeixen àrees neutrals on els gats conviuen sense que hi hagi conflictes territorials. Fora d'aquestes àrees neutrals, els posseïdors del territori solen foragitar els gats foranis de manera agressiva, primer amb mirades, esbufecs i grunyits, i si això no funciona, amb atacs violents i curts però sorollosos.

Malgrat el fet que els gats són animals molt adaptables, i en contra de la creença popular, la seva expectativa de vida és reduïda en un ambient hostil. Com que les necessitats proteíniques d'un gat són altes, és difícil que els que viuen en colònies en ambients urbans puguin satisfer les seves necessitats alimentàries, i els gats que viuen al carrer són molt susceptibles a caure malalts, ser atropellats, enverinar-se... Tot i que cohabiten en colònies, els gats no tenen una estratègia de supervivència social, o mentalitat gregària. Això significa que un gat individual s'encarrega de totes les seves necessitats bàsiques per si sol (trobar menjar, defensar-se...), de manera que els gats sempre són caçadors solitaris; no cacen en grups com ho fan els gossos o els lleons.

En referència a això, cal remarcar que no és una coincidència que els gats es llepin tan sovint: la composició de la seva saliva, amb què es cobreixen quan s'empolainen, sembla ser un desodorant natural. Per tant, la netedat d'un gat contribueix a reduir les possibilitats que la presa detecti la seva presència. En canvi, en els gossos l'olor és un avantatge a l'hora de caçar. Com que els gossos cacen en grup, part del grup se situa vent amunt, i la seva olor porta la presa en direcció de la resta del grup, situat vent avall. Això requereix un esforç cooperatiu, cosa que al seu torn requereix habilitats comunicatives. Un caçador solitari no necessita aquestes habilitats. A causa de la seva multitud d'orígens, és rar que el gat assilvestrat sigui un animal de pedigrí, i el més habitual és que sigui un "gat comú europeu".

La socialització d'un gat assilvestrat és variable. Un gat assilvestrat la mare del qual hagi estat domèstica té més possibilitats de ser socialitzat, o, utilitzant un mot més adequat, antropitzar-se amb éssers humans, que no pas un gat que descendeixi de múltiples generacions de gats assilvestrats. Mentre que si les colònies de gats de carrer controlades per mitjà del mètode "captura-esterilització-alliberament" són beneficioses per l'entorn (controlant plagues perjudicials com ara les rates o els escarbats), si queden descontrolades, els gats poden caure malalts i comencen a reproduir-se sense parar, cosa que a la llarga provoca l'eliminació de la colònia per part de veïns o dels ajuntaments. Cal remarcar que, encara que s'elimini una colònia, és possible que en els mesos següents se n'estableixi una altra a la mateixa zona.

Hi ha moltes associacions i particulars que s'encarreguen de manera totalment altruista de controlar aquestes colònies. Aquest control consisteix bàsicament en proporcionar-los aliment sec i aigua en zones en què no molestin els veïns, i en anar capturant-ne tots els membres per després esterilitzar-los, identificar-los, vacunar-los i fer-los revisions veterinàries. D'aquesta manera, la població de gats de la colònia es manté o fins i tot redueix, i la qualitat de vida dels gats augmenta. Quant a les associacions dedicades a la cura i protecció de les colònies de gats de carrer, la seva tasca principal és esterilitzar tots els animals (mascles i femelles), alimentar-los i oferir-los cura sanitària, a més d'acomodar-los en un entorn que permeti la vida tranquil·la dels gats i del veïnat que envolta les colònies. Aquestes associacions es componen majoritàriament de voluntaris, i no tenen una finalitat lucrativa, sinó que només intenten millorar el benestar dels animals (vegeu la secció d'Associacions protectores als enllaços externs).

Domesticació

felines-cat-wallpaper.jpgCom a animal de companyia, el gat és una de les mascotes més populars del món, sent preferit pels seus costums de neteja, així com pel baix nivell d'atenció i de cura requerits per mantenir-lo. L'associació del gat amb els humans el portà a figurar de manera prominent a la mitologia i en llegendes de diferents cultures, incloent-hi les civilitzacions egípcia, japonesa, xinesa i escandinava. Es tracta d'un animal instintivament caçador.

Els gats de granja viuen de forma semisalvatge, i cacen ratolins i rates que altrament es menjarien quantitats importants de grans. Els gats domèstics capturen insectes, ratolins i petits ocells per instint, tot i que generalment no se'ls mengen. Els avantpassats dels actuals gats domèstics començaren a separar-se de la resta de gats fa aproximadament 131.000 anys. Els avantpassats més directes dels gats domèstics haurien abandonat gradualment la vida silvestre per conviure amb l'espècie humana, atrets pels rosegadors que parasitaven les primeres comunitats d'agricultors.

Actualment els gats domèstics es troben agrupats en diversos grups genètics; en una anàlisi de l'ADNm es trobà que totes les subespècies de gat comparteixen cinc femelles ancestrals. Les proves arqueològiques indiquen que un dels primers llocs on es domesticaren gats fou l'illa de Xipre fa uns 9.500 anys, i que poc temps després aquests felins ja eren comuns entre les cultures del Creixent Fèrtil; després, fa potser 3.500 anys, i probablement a través de comerciants fenicis, el gat fou introduït a Europa occidental des de l'Antic Egipte.

 


de Vanessa

00:05 Enviat per Montse en Animals | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Marcadors: gats, mamífers, gats domèstics | |  Imprimir |  del.icio.us | | Digg! Digg | | | | |  Facebook

Comentaris

interssant article...
Algú enverina els meus gats al meu barri a Balaguer, que és de casetes baixes... i no sé amb què deu ser, mai ens duren més de 5 anys... els cuidem, alimentem i vacunem... pero sempre tenen final tràgic, pobres.
Les gates són més casolanes i triguen més a morir que els mascles que els agrada sortir més de casa.

Enviat per: Genista | 22/02/2010

Els comentaris estan tancats.